La majoria d’infants i adults han tingut o tenen alguna por o ansietat en algun moment al llarg de la seva vida. Són emocions naturals que tenen la seva funció per a l’ésser humà. Per tant, en certa mesura, totes les emocions són reaccions sanes i necessàries de l’ésser humà. La por en concret activa una sèrie de mecanismes biològics que ens preparen per un possible atac, o bé ens fan evitar certs perills. Per exemple, un infant amb por al foc, evitarà jugar amb llumins. La por a estar sols, farà que els infants no s’allunyin massa de les seves mares, la por a la foscor evitarà possibles riscos que la manca de llum suposa.
Els infants i adolescents solen passar per vàries etapes de pors a coses no presents. La causa pot ser no aparent per l’adult que ho observa, però és viscuda per l’infant com una amenaça real. Així és com, des de petits, aprenem a fer front a situacions que ens produeixin ansietat o por, i ens anem preparant per a possibles situacions reals.
- A partir dels 6 mesos, el nadó té por als estranys i prefereix restar amb la seva mare.
- Al voltant dels 10-18 mesos apareix l’ansietat de separació dels progenitors o tutors.
- Els sorolls forts solen espantar els infants menors de 2-3 anys. A partir dels 3-4 anys ja solen gaudir de la nit de Sant Joan, en la majoria dels casos. També pot aparèixer la por als gossos o altres animals en aquesta edat.
- La fantasia està molt present fins als 6 anys, edat en què ja aprenen a diferenciar-la de la realitat. Això provoca un joc simbòlic molt ric, però també pot propiciar moltes pors a monstres, fantasmes, bruixes o llops ferotges…
- Entre els 7 i 12 anys, sobretot entre els 8 i 9 anys, apareixen les pors a situacions reals, com ara malalties, desastres naturals, robatoris…
- En l’adolescència, les pors solen estar més relacionades amb l’acceptació social o l’èxit acadèmic. Per exemple, poden tenir por a haver-se d’enfrontar a situacions noves, com ara un curs o un institut nou, campaments on no coneixen a ningú, haver de canviar un producte defectuós a la botiga. La necessitat de sentir que els altres aproven la seva manera de ser o comportar-se fa que resulti amenaçant qualsevol situació que els pugui fer dubtar de que serà així. La por al ridícul és, doncs, la més freqüent en aquestes edats.
Totes aquestes pors són normals, però deixen de ser-ho si s’allarguen durant més temps de l’edat natural per patir-les. Pot ser patològic que un adolescent no surti de casa per por a que els companys es riguin d’ell, o que una noia de 16 anys segueixi tenint por a la foscor o que un adult segueixi sentint por a situacions socials.
Quan aquestes pors són desmesurades, totalment irracionals i d’una intensitat paralitzant segurament estem davant d’una fòbia. Per exemple, no agafar el metro, pujar sempre per l’escala quan vas al 12è pis, rentar-te les mans cada 10 minuts, etc… són indicadors d’alguna fòbia.
Hi ha pors que mai ocasionaran problemes a la persona que les pateix. Per exemple, la por a les serps no suposarà un problema a una persona que viu a la ciutat i, per tant, no caldrà tractar-la. Quan la persona ha de canviar les seves rutines i les seves conductes d’evitació li repercuteixen en el seu dia a dia, caldrà tractar-la.
Com podem ajudar els nostres fills i filles amb les seves pors i fòbies?
- Un clima d’acceptació, de respecte i confiança ajudarà a poder parlar del que li passa. De vegades, només parlant de la por que senten, ja disminuïm la intensitat d’aquesta.
- No menysvalorar la por que sent, per ell és real i li provoca reaccions bioquímiques (suors, malsons, taquicàrdies, nàusees, mal de cap o de panxa…) i emocionals molt desagradables. La típica frase “Com vols que hi hagi monstres a l’armari, si els monstres no existeixen?” no l’ajudarà a sentir menys por.
- Empatitzar amb ell i parlar de les nostres pors d’infància i de com les vam confrontar.
- Mostrar confiança en les seves eines per a superar les seves pors i tenir paciència per a que facin el seu procés.
- Evitar confrontar-se a les seves pors no farà que les superin. Creuar a l’altre vorera quan veu un gos, o no anar a escola quan té una exposició oral, reforça la idea que aquestes situacions han de ser temudes i evitades. Donar suport a mesura que s’acosta el gos, o parlar amb la tutora per a començar amb exposicions curtetes per anar-les ampliant poc a poc, podrien ser solucions.
- Els contes i dibuixos animats sobre la por que passen altres personatges ajuden molt a integrar les situacions que produeixen por i a desenvolupar estratègies semblants per a enfrontar-s’hi.
- Ajudar-lo a avaluar el nivell de por que va sentint (de 0 a 10) en cada situació farà que sigui conscient de que va millorant i de que enfrontant-se a les pors arribarà a superar-les.
- Podem ensenyar-li tècniques de relaxació com la visualització que estem en una situació molt agradable, les meditacions, el mindfulness (atenció plena) o la respiració profunda (centrant-nos en l’aire que entra i el diòxid que surt a poc a poc, emportant-se les nostres pors).
- Les aproximacions successives, d’anar enfrontant-nos a la nostra por de mica en mica, sol ser la tècnica més efectiva.
Si tot i amb aquestes estratègies l’infant s’angoixa cada vegada més amb els seus temors, serà convenient visitar un especialista.
