Avaluació i diagnòstic

Fa temps que sospites que el teu fill o filla podria tenir algun diagnòstic, ja sigui un retard, o bé una dificultat en els aprenentatges, en les relacions socials, o que podria tenir altes capacitats.

A d’altres persones, la detecció els arriba per part de l’escola, que han detectat que alguna cosa no funciona com la resta dels infants de la seva edat.

Aquesta noticia ens pot espantar, i podem tenir la temptació de normalitzar aquests signes que veiem o que ens estan dient: “jo de petit era igual”, “la meva germana també i ara està la mar de bé”, “tots els nens es desenvolupen a ritmes diferents”… És normal, s’anomena etapa de negació. Tots els pares volen que els seus fills siguin feliços, i ens sembla que formar part de “la normalitat” serà el camí més fàcil per assolir aquesta felicitat. Però hem de ser conscients que quant més temps allarguem aquesta etapa de negació, més tard estarem donant resposta a les seves necessitats i pitjor pronòstic a llarg termini pot tenir.

A Espai Família no som partidaris de posar etiquetes perquè sí. Les etiquetes tenen una vessant molt negativa: els adults que acompanyen a aquests infants poden abocar-hi tota la responsabilitat del devenir del nen o nena, deslliurant-se de la seva part de responsabilitat sobre el seu desenvolupament. El nen pot “culpar” el seu diagnòstic del que li passa, sense implicar-se en la seva millora “no és culpa meva, és que tinc TDAH”. Tot i que cada vegada passa menys, els iguals poden sentir cert rebuig pel que té una etiqueta determinada….

Com en tot a la vida, en l’equilibri està la resposta: entre posar-li nom a les dificultats de l’infant (i alleugerir-li el pes de sentir-se “tonto” , alhora que acompanyar-lo de manera més precisa i acurada) i no abusar de l’etiqueta. Amb un bon acompanyament per part dels adults, tot infant amb un diagnòstic pot millorar les seves dificultats.

El diagnòstic, a més, et pot ajudar a accedir a més recursos per al teu fill o filla, tant a l’escola, com de beques o ajuts econòmics per les teràpies.

Un procés d’avaluació infantil compta amb la informació dels pares, informació de l’escola i 4-6 sessions de passació de proves a l’infant. Les proves diagnòstiques infantils no són aversives i es plantegen a l’infant com si fossin reptes o activitats per a treure la pressió de sentir-se jutjats.

Un diagnòstic a temps estalvia intervencions poc acurades, fomenta una exigència adequada a la realitat, millora l’autoestima de l’infant i millora l’evolució del trastorn. A més, permet a la família accedir a recursos econòmics, beques o suports familiars que sense el diagnòstic no tindrien.