A dia d’avui encara no sabem quan aconseguirem aturar aquesta pandèmia, quan sortiran les vacunes i quan estaran disponibles per a tota la població. Molts són els experts que alerten de les conseqüències emocionals i de salut mental que tot això tindrà sobre molts infants. Com a pares, aquest serà el primer repte al que ens haurem d’enfrontar: com acompanyarem emocionalment als nostres fills per a que el fet d’haver viscut aquesta època tingui les mínimes seqüeles en el seu desenvolupament personal.
Però hi ha un segon aspecte a tenir en compte: el món canviarà, les societats es replantejaran els seus valors, les maneres de conviure i les metodologies de treball donaran un tomb. Es diu, a més, que després del coronavirus vindran altres possibles pandèmies. Tant si serà així com si no, molts dels canvis que tot això suposarà encara són imprevisibles, però d’altres els podem intuir ara mateix: tots necessitarem esdevenir experts en noves tecnologies, ja que aquestes seran les que ens permetran continuar relacionant-nos amb seguretat, treballar de manera més eficient, aprendre i evolucionar des de casa, etc… Els governs actuals ho tenen clar i ja estan impulsant les formacions online, les indústries 4.0.
Quines habilitats necessiten desenvolupar ràpidament els nostres fills, doncs? En un món cada cop més basat en les noves tecnologies (l’escola inclosa), on la presencialitat deixarà de ser imprescindible, la sensació de connexió i el treball en cooperació des de la distància esdevindran primordials… I com es farà això? Nous programes i aplicacions informàtiques apareixeran, els coneixements deixaran de ser importants per donar cabuda a competències, habilitats i valors, com ara iniciativa, autodisciplina, autoconeixement, autoregulació dels aprenentatges, autonomia, responsabilitat, ser autodidactes, automotivació, valentia, resiliència i intel·ligència emocional.
Com podem, doncs, ajudar-los en aquest camí per a adaptar-se als grans canvis que ens esperen?
1. Autonomia: els infants de societats occidentals estan molt acostumats a ser el centre de les mirades dels seus pares, tant per bé com per mal. A les escoles, cada any ens sorpreníem de com anava evolucionant la quantitat de nens que entraven a P3 amb xumet, o amb cotxet, o amb bolquers. Està clar que aquest darrer aspecte té una gran part evolutiva (si el nen no està neurològicament preparat, no podrà controlar esfínters), però també hi havia una part educativa (els pares no els havien parlat mai d’orinar a la gibrelleta, no n’havien vist cap i ni tan sols sabien que hi havia una altra opció). Nens de P4 que no sabien cordar-se els botons de la bata perquè a casa no havien tingut cap oportunitat de fer-ho. Nens de P5 que s’havien instaurat en el “no seeee”, “no puuuc”, amb una cantarella que feia intuir que esperaven que els ho fessis tu abans que intentar-ho ells. L’autonomia és la base de l’autoestima. O no heu vist com s’infla un infant quan aconsegueix fer una cosa que li costava? És a base d’aconseguir fites difícils que els nens van creient que són capaços, que si s’esforcen ho aconseguiran. Però malauradament, en aquesta societat tan frenèticament estressada, els pares no tenien temps d’esperar els 10 intents que necessiten els seus fills abans d’aprendre a cordar-se les sabates o a treure’s la samarreta. Alguns ni es plantegen demanar-ho al seu fills perquè no creuen que pugui. I aquesta és la segona font d’autoestima: si el meu pare creu que no puc, és que no sóc capaç. Les pors i les presses dels adults no són bons companys de l’educació i l’evolució sana d’aquests. L’autonomia es comença a treballar des que són bebès. Els adults que decidim ser pares, hem de saber que és una responsabilitat, que comporta un esforç i un canvi de prioritats, i que haurem de canviar moltes coses, entre elles, els “tempos” en que estàvem acostumats a funcionar. Haurem de baixar el ritme i observar molt. Acostumar-nos a preguntar-nos abans d’actuar: “el que vaig a fer-li, ho podria fer ell sol si li ensenyés?” si la resposta és sí i tenim el temps necessari, preparem-nos per somriure, relaxar-nos, observar com fan el procés d’aprenentatge tot motivant-los pels petits èxits que vagin tenint. Exemples: preparar-se l’esmorzar o el berenar, cordar-se les sabates, vestir-se, o més endavant, sobre els 8-9 anys: anar a llençar la brossa, anar a comprar pa, fer-se el seu horari de deures, emprar l’agenda i el rellotge de manera autònoma… Valorem si les nostres pors són les que no els deixen créixer i evolucionar. Els deixem equivocar-se? Els errors són grans oportunitats d’aprenentatge, saben autocorregir-se i seguir-ho intentant? Thomas Alva Edison va dir: “No vaig fracassar, només vaig descobrir 999 maneres de com no fer una bombeta”.
2. Responsabilitat: Un cop hem deixat de ser el penja-motxilles o l’agenda dels nostres fills per whatsapp, hem de començar a atorgar-los petites responsabilitats familiars. Als 3 anyets ja poden parar i desparar la taula, si està al seu abast. Posar la roba que es treuen a la cistella de la roba bruta, recollir les joguines, etc… Cal, doncs, mantenir una petita xerrada i fer-los veure que som un equip familiar, que treballant en equip tothom es pot sentir feliç i realitzat i s’aprofiten les sinèrgies (podeu ensenyar algun dels curts sobre valors i treball en equip que hem comentat a l’article sobre intel·ligència emocional), i que a mida que es vagin fent grans hauran de responsabilitzar-se de més tasques a casa. Ser conscients que créixer implica assolir nous drets i nous deures, i això significa fer-se més responsables. Mireu que no ho visquin com una obligació ni un càstig, sinó com la manera de que qualsevol equip funcioni millor i siguem tots més feliços, la manera d’estimar-nos més i millor. Si ens hem adonat que ja hem dit més de 15 vegades el mateix al nostre fill, hi ha alguna cosa que no està funcionant. Hem de percebre quin és el seu interès o motivació per a continuar fent el que no us agrada. Fixem-nos si sempre que li ho diem 3 vegades li acabem fent nosaltres la feina, si quan els estem renyant és l’únic moment del dia que estem amb ells (ja que no reservem un temps diari a estar disponibles per ells en positiu), si només donem ordres i no argumentem la necessitat de fer-ho així, si ells no veuen la lògica de per què ho han de fer, si amenacem i no complim…Serà molt més eficaç una assemblea familiar per parlar dels vostres arguments amb tranquil·litat i serenor, i per preguntar-los què en pensen d’aquests arguments, com se senten quan els renyem, o què els agradaria que passés. Mirem si estem essent massa exigents i els estem demanant quelcom massa difícil per la seva edat. Fixem-nos si estem donant un model contradictori al que els demanem que facin, o pel contrari, el nostre perfeccionisme no ens permet veure que ho han intentat fer a la seva manera però com no hem sabut valorar el seu esforç ni hem estat satisfets amb el resultat, han tirat la tovallola. Per últim, hem d’acompanyar els nostres infants a partir dels 2-3 anys en el camí de l’ego-centrisme al eco-centrisme.
El ser conscient de les meves necessitats però també de les dels altres, de que vivim en comunitat i que hi ha d’haver un equilibri per al benestar de tots. Si l’altre és feliç, això repercutirà en la meva felicitat. Educar en la interioritat (autoconeixement i reflexió continua sobre qui sóc i com vull millorar) i en l’alteritat (coneixement dels altres i reflexió sobre com puc millorar el seu benestar), essent conscients que formem part d’una comunitat i que, per tant, hi tenim una responsabilitat.
3. Perseverança: quan s’equivoquen, hem de preguntar “i què has après? Com ho faràs la propera vegada?”. Quan ens expliquen alguna excusa, podem preguntar “quina part era responsabilitat teva? Què podies haver fet tu per a que això no passés?”. Quan es queixen, o es victimitzen, podem acollir la seva emoció (“veig que et sents frustrat / decepcionat… no és una situació fàcil”) per immediatament després preguntar per la solució: “què has après de la situació? Què faràs si et torna a passar?”. Orientar als nostres fills a la cerca de la solució un cop l’emoció ja ha passat (mentre duri l’emoció no podran pensar ni reflexionar, i és lícit que els deixem experimentar les emocions, tot ha de tenir el seu temps) els ajudarà a tenir una perspectiva més optimista de la vida. En aquest punt, la creativitat i el pensament divergent és un gran aliat, ja que ens ajudarà a trobar solucions innovadores i originals als problemes. Motivem-los a continuar intentant-ho, a no tirar la tovallola, inspirem-los amb les nostres actituds i actuacions perseverants, fem-los veure que creiem en ells, i que si més no, en trauran un aprenentatge. Si valorem l’esforç més que el resultat, si reforcem positivament i realista els petits passos que els acosten al seu objectiu, aconseguirem infants perseverants que lluitaran pels seus somnis.
4. Autodidàctica: motivar per a la curiositat, incitar a fer-se preguntes, no donar-los els continguts mastegats, que aprenguin a buscar les respostes a les seves preguntes ells sols, guiar-los per a que sàpiguen on són les fonts d’informació i acompanyar-los només quan ells ens ho demanen. Compartir interessos i motivacions, engrescar-se mútuament, posar-los reptes, endevinalles i intrigues, gaudir del joc d’estratègia, entrenar-los en ser observadors de la vida, a sorprendre’s amb les petites coses, a voler saber més i aprofundir, sense acceptar la primera resposta com a bona, anar definint la seva opinió crítica per saber posar en dubte allò que no els quadra. La obediència cega i el conformisme són la antítesis del tenir criteri propi i de la comunicació assertiva. Els nens necessiten límits, però vigilem com els posem: avui dia el “perquè jo ho dic” o “a casa meva es fa el que jo dic” ja no s’hauria de sentir a cap casa.
5. Intel·ligència emocional: aquella que les màquines mai podran tenir i on mai ens podran substituir. És la capacitat de reconèixer els nostres propis sentiments i els dels altres, de motivar-nos i de manejar correctament les nostres relacions (Goleman 1995). En aquest article explicava com potenciar-la.
Articles relacionats:
Com potenciar la intel·ligència emocional dels nostres fills
