Com potenciar l’autoestima dels fills

L’altre dia al parc dos infants s’estaven barallant perquè tots dos volien pujar al gronxador. Una havia estat esperant i l’altre, més gran, s’hi volia colar. La petita va dir-li amb inseguretat que allò no es feia i el gran li va dir: “ara vaig jo perquè tu ets massa lletja”. La petita, d’uns 5 anys, va intentar aguantar el plor però quan la mare s’hi va acostar no es va poder contenir. Vaig sentir com ella li deia que era la nena més bonica del món, però això no va consolar la petita. 

 

Crec que no m’equivoco si dic que tot pare/mare  voldria que l’autoestima del seu fill es mantingués en uns nivells adequats. Tot i així, l’autoestima no és quelcom estable que ve amb el naixement de manera genètica, sinó que va canviant en funció de les diferents experiències amb les que ens anem trobant. En la infància, hi ha 4 fonts d’autoestima: 

1. El sentir-se estimats per una o més persones pel sol fet d’existir, incondicionalment. En aquest sentit, comentaris com “si no fas això, no t’estimaré” no ajuden a sentir-se segurs i estimats incondicionalment. O bé quan l’adult perd els papers en un enuig molt fort i fa sentir al nen que ja no és fill seu, o que ja no l’estima. La frase “estima’m quan menys ho mereixi, que serà quan més ho necessiti” hauria de quedar registrada en totes les cases. Aquest pilar de seguretat, és el que portarà a l’infant a pensar que cauràs bé a la majora de gent que els cau bé a ells, un cop els coneguin. El psiquiatra infantil Stanley Greenspan recomana mitja hora d’estar pel terra amb el teu fill cada dia, deixant que sigui ell qui dirigeixi el joc i deixant el mòbil apagat per no rebre interrupcions. 
2. Autoestima social: sensació de ser capaç de fer amics, de dir coses interessants, i liderar o fer-te valer en un grup. S’inicia a la llar, s’estén als amics propers i després es pot estendre a gairebé qualsevol situació social. Ajuda’l a expressar-se assertivament, a tenir empatia i a saber escoltar activament. Evita que desenvolupi una sensació de víctima, de que no hi pot fer res, que és així. Observa’l com interacciona amb els iguals, i remarca-li els aspectes positius “he vist que has fet això amb el teu amic i estic molt orgullosa de tu”
3. Autoestima física: la confiança en tu mateix per la teva aparença i les teves capacitats, per la teva coordinació i la confiança en que el teu cos és capaç d’aprendre noves habilitats. Sovint anem construint aquesta autoestima amb les diferents experiències, comparant els nostres resultats amb les expectatives que teníem o bé amb els resultats dels nostres iguals. 
4. Autoestima intel·lectual: la sensació que som, com a mínim, tan bons com els altres en situacions d’aprenentatge d’almenys algunes àrees d’aprenentatge. 

El paper que tenim els pares en el procés de desenvolupament de l’autoestima té molt a veure amb un acompanyament i guia, més que no pas una ensenyança directa. No serveix de res lloar-los de manera exagerada cada dia, doncs ells mateixos es compararan amb d’altres i alhora, la resta del món també els donarà inputs sobre ells. Deixar que tinguin experiències positives i negatives, observant el seu procés des de lluny, sense anticipar la pitjor conseqüència a aquelles situacions a les que s’enfronten. Alhora i en paral·lel, anar parlant dels punts forts i febles que tots tenim, dels nostres i dels seus, naturalitzant la situació. “Jo sóc bona en natació, però la meva germana sempre ha estat millor” i no passa res. 

Exageracions: Frases com  “ets la més bonica de tots” o “el més intel·ligent del món” no els ajuda a pujar l’autoestima. En canvi, si descrivim el més objectivament possible el que ens agrada d’ells, serà més fàcil que ens creguin: “mira com et surten les letres “m” quan escrius”(just després d’escriure’n una) o bé “m’ha agradat observar com et comportes amb la teva amiga, es notava que l’havies fet sentir molt bé”. 

Els infants sovint ens venen a preguntar si ens agrada el que hem fet. Quan això es dóna sempre i per a qualsevol producció seva, tenim un infant dependent de la opinió dels altres. Segurament no era la nostra intenció, ja que normalment els pares volem que els nostres fills tinguin una autoestima sana i siguin resilients a les opinions alienes. Podem contestar-los amb una altra pregunta: com t’has sentit quan l’has acabat? Què és el que més t’agrada a tu? O bé contestar-los amb una observació: veig que t’has esforçat molt, veig que et sents satisfet…. Aquest tipus de respostes posen el focus en la seva opinió com a més important que la nostra, posant-la així en valor. 

Deixar que puguin prendre cada vegada més decisions els farà sentir empoderats i els entrenarà a saber escollir, acceptar la pèrdua de les opcions no escollides, a estar contents amb allò decidit, etc. Poden escollir la roba que es posaran, si portar o no abric a l’hivern (a partir dels 7 anys. Deixem que aprenguin de les conseqüències de les seves decisions!), com decorar la seva habitació etc. Evidentment, adaptant les opcions a l’edat de l’infant, doncs masses opcions quan no tenen la capacitat per raonar i preveure les conseqüències dels seus actes tampoc seria positiu. 

Deixem-los ajudar a casa! Una de les necessitats bàsiques dels infants és el sentiment de que aporten coses a la família. Si els ho fem tot nosaltres, no li donem l’oportunitat d’ajudar i desenvolupar valors prosocials tampoc. Fins i tot quan van a la llar poden aportar coses, només es tracta d’anar demanant-los que ens ajudin a posar taula, fer llits, cuinar, posar la rentadora, etc… Això sí, quan els oferim ajudar-nos hem d’estar disposats a dedicar-los el temps necessari per a ensenyar-los i la paciència necessària per somriure quan trenquen un plat o deixen tot el menjar escampat per la cuina. 

Mostrar respecte pels sentiments, necessitats, opinions, preferències i decisions del teu fill també els fa sentir-se estimats, acceptats i importants per tu. Encara que les seves preocupacions o tristors ens semblin banals segons la nostra perspectiva, per a ells són importants i es mereixen que els escoltem activament, sense jutjar. 

L’escolta activa l’hauríem de practicar més sovint. Implica deixar allò que estas fent per centrar la teva atenció única i exclusivament en el que el teu fill o filla t’està explicant, deixant el mòbil o possibles distractors de banda. Sovint ens volen explicar les seves preocupacions i experiències per a integrar-les, comprendre-les millor, no busquen que els donem un consell ni que els diguem el que han de fer ara. Si en algun cas volen consells, ho solen demanar explícitament. Posant paraules al que els passa, aconsegueixen sentir-se millors. Podem ajudar-los a comprendre les emocions que han sentit i a comprendre que allò que senten és normal, però serà millor potenciar que siguin ells qui trobin la solució als seus problemes, amb frases com ara “i a partir d’ara què faràs?” o bé “veig que això et fa posar molt neguitosa, què has pensat fer per solucionar-ho?”

Què podem fer per a que l’infant se senti escoltat activa i empàticament?

• Posar paraules a les seves emocions “veig que això et fa sentir decepcionat, veig que tu volies que passes això i com no ha passat t’has sentit frustrat…” “et fa sentir molt malament que sempre t’acusin de ser el que treballa menys del grup a classe”
• No jutjar: evitar dir coses com “ai, no és per tant”, “això no és veritat (per ells sí que ho és), “estàs fent una muntanya d’un gra de sorra”, “es que tens la pell molt fina”, “és que tu també ets molt pesadet quan vols”
• No donar consells no demanats
• Mostrar interès per afavorir que parli
• Clarificar, obtenir més informació “i què vas contestar-li? Des de quan esteu enfadats?”
• Parafrasejar: “llavors, per a tu el problema és molt greu i per a ell no?” “el que m’estàs dient és que…” “si no ho he entès malament, el que ha passat…”
• Resumir, repetir els fets i les idees més importants “en resum, que el Jan ha ignorat la Mireia i a tu t’ha molestat que pensin que has estat tu qui ha iniciat aquesta situació”

Llenguatge: Les paraules poden fer molt més mal que els actes a la llarga. Hem de ser conscients que tot el que els diem provoca un impacte directe en la seva autoestima. 

• Proposem utilitzar el verb ESTAR enlloc del verb SER. No és el mateix “ets un pesat” que “estàs insistint molt i això em molesta” ni tampoc “ets molt dolent” que “no estàs controlant la teva conducta i has fet mal a la Emma”.
• Eliminem la paraula CULPA. Podem substituir-la per RESPONSABILITAT, treballant el concepte de que tots ens podem equivocar i el pensar què hem après de cada error (la mala conducta també és una equivocació, doncs partim de la idea que tot infant voldria fer les coses bé per a ser reforçat positivament). Som responsables del que fem i del que no fem, dels missatges verbals i dels no verbals, dels nostres errors i de la nostra felicitat…  i en aquest sentit el modelatge dels pares també serà important. 
• Eliminar també les paraules SEMPRE i MAI quan es dirigeixen a l’infant. Perquè no és veritat i perque no donen opció de sortida ni d’aprenentatge per a fer millor les coses. Si “mai recullo les joguines” o “sempre m’enfado a la primera” serà que sóc així i que no ho puc canviar. 

Correcció en privat i amb respecte. Com més petits siguin més necessitaran una correcció immediata, mentre que els més grans podran esperar a arribar a casa i dir-los “això que has fet aquest matí m’ha fet sentir malament… Creus que ho podries fer d’una altra manera la propera vegada?”. Quan són petits cal practicar el saber corregir-los amb respecte, de manera calmada i educada. Les emocions negatives que ens proporcionen les creences que tenim sobre l’educació i sobre els infants (“a la seva edat ja hauria de saber controlar la seva frustració” “si segueix així es pot convertir en un tirà” “es pensa que pot fer el que vulgui, que és la reina de la casa”…) no ens ajuden a mantenir la calma i a pensar amb serenor i tranquil·litat. 

Sabem que tot això és difícil, implica un nivell d’autocontrol de la conducta, els pensaments i les emocions que no solem tenir els humans. No passa res si ens equivoquem, sempre podem demanar perdó i fer de model per quan ells s’equivoquen, alliberant-los de la pesada càrrega de tenir uns pares perfectes quan ells senten que s’equivoquen tant. Hem de tenir clar l’objectiu, l’horitzó, i anar-nos entrenant i caminant cap a ell. 

Per últim, els motius que ens fan patir estrès a la feina i en la gestió de la casa i la família no es podran canviar, però sí podrem canviar la manera com ho interpretem i com deixem que ens afecti. En aquest sentit, invertir un temps per a nosaltres, per fer el que ens agrada i ens senta bé,  revertirà en l’estat emocional en el que estarem la resta de la setmana. Les sessions de ioga, meditació, relaxació i Mindfulness són potents eines que ens poden ajudar a calmar-nos i a centrar l’atenció en el moment present, en allò positiu que la vida ens regala cada dia. 

Articles relacionats: 

• Els nens difícils: eines per a facilitar-nos la vida.