No sé si us haureu fixat, però els que treballem en l’àmbit de la infància ho tenim molt clar: cada vegada ens trobem més infants amb una menor tolerància a la frustració. Com a psicòloga educativa, és un dels motius més freqüents de consulta de pares desesperats: les rebequeries, la irritabilitat, la poca paciència…. en definitiva, la baixa tolerància a la frustració.
I què porta als nens d’avui en dia a tenir un llindar més baix a l’hora de reaccionar a les situacions de la vida? Doncs segurament l’estil de vida que poc a poc va calant més en la societat les presses, la immediatesa, la facilitat amb que cada vegada aconseguim el que volem (gràcies a les noves tecnologies), la competitivitat, l’individualisme…
Però també les males interpretacions de les noves corrents educatives, que parlen d’una mirada respectuosa cap a l’infant, que cal tenir en compte les seves necessitats, i que cal dedicar-li temps i esforç al seu creixement sa. L’efecte pèndol ha fet que algunes famílies estressades, que volen arribar a tot al 100% (perquè això de la conciliació és encara una utomia), des de la seva bona intenció, hagin interpretat això com a “hem de posar els desitjos del nen en el centre del nostre univers”, abandonant tota la resta, abandonant les nostres necessitats.
Quan agafem les motxilles dels nostres fills després de l’escola, no els estem fent més fàcil res, no els estem fent autònoms, no els estem empoderant, els estem dient que el seu benestar està per sobre del nostre, que són els reis, i alhora que són febles, que no confiem en ells, que no poden tenir cura de les seves pròpies coses.
Quan li donem alguna cosa per menjar a la nostra petita perquè té molta gana mentre estem fent el dinar, no l’estem entrenant en l’espera o en la paciència, antídots els 2 de la baixa tolerància a la frustració.
Quan anem a parlar amb una altra mare perquè el nostre fill ha tingut un conflicte amb el seu fill, estem perdent la oportunitat que el petit aprengui de l’experiència, que aprengui a solucionar conflictes, i li estem donant el missatge, que ell no pot fer-ho, ni podrà.
Quan estem a la cua del super i anem repicant els dits o ens enfadem perquè la cua va molt lenta (o en un semàfor, o a una sala d’espera, o a una caravana), no estem fent de model pacient per als nostres fills, i recordeu que dels 0 als 12 anys nosaltres serem la seva primera font d’aprenentatge!
És veritat que un 20% de la població podria ser altament sensible, com expliquem en aquest article. Però precisament per a aquests nens que viuen la vida tan intensament, caldrà un treball específic d’emocions, incloent el treball de la paciència específicament , tan com puguem i durant molt de temps.
I com es treballa/s’educa la paciència? La paciència és saber esperar sense canviar d’estat d’ànim. Aquí us deixem algunes idees que us poden servir:
Com dèiem quan parlàvem de l’autonomia, l’autoestima dels nens i la seguretat en si mateixos creix en funció de les coses que són capaços de fer i de l’efecte mirall que els retornem. Si estem atents i els felicitem quan veiem que s’esforcen per esperar sense canviar el seu estat d’ànim, els farem més conscients dels seus avenços i dels seus aprenentatges, fent-los sentir que són capaços i amos del seu destí (evitarem el “jo no puc, és que jo sóc així”).
Articles relacionats:
