Alguns nens necessiten un suport extra fora de l’horari escolar, ja sigui per dificultats d’aprenentatge, per manca d’hàbits d’estudi o perquè els seus resultats no són els que ells esperen i els està començant a afectar l’autoestima. De fet, molts pares creuen que els seus fills necessiten classes de reforç per por al fracàs escolar.
Però cal analitzar cada situació i veure si realment és necessari.
- En primer lloc, caldria parlar-ne amb el nen/adolescent. La seva opinió és important, donat que si ha de dedicar el seu temps lliure a esforçar-se, cal que sigui una demanda que parteixi de la seva necessitat. Cal analitzar amb ell per què creu que s’estan donant aquestes dificultats i, junt amb el que nosaltres observem externament, construir una hipòtesi conjunta del que pot estar passant.
- En segon lloc, caldria recollir el punt de vista del/la tutor/a. Una entrevista triangulada (pares-tutor/a-nen/a) oberta, sincera i on els adults mostrin comprensió, respecte i escolta activa a la opinió de l’infant. Així, s’acaba de definir bé les possibles causes del problema.
- Escollir:
- Si hi ha un endarreriment acumulat dels aprenentatges escolars degut a una manca d’hàbit d’estudi, de motivació o de responsabilitat, un REFORÇ escolar seria el més convenient. Escollir entre classes particulars o en grup estarà relacionat amb la capacitat atencional del nen, si es distreu fàcilment amb pocs estímuls, o si la seva immaduresa el fa optar primer pel joc que per la responsabilitat. Sempre es traurà més profit com menys infants hi hagi al grup, però si l’infant és responsable i motivat per a treballar i aprendre, el grup reduït pot ser molt bona opció, perquè aprenen els uns dels altres també. Però el professional que lideri aquestes classes, no pot ser qualsevol estudiant de batxillerat sense formació específica en docència. El reforç ha de servir per a posar al nen al dia dels aprenentatges endarrerits, per a crear un hàbit d’estudi, per a deixar que els pares puguin fer de pares (i no de mestres, amb la pressió que això comporta), per a aprendre a esforçar-se, comprendre els dubtes que tenia, aprendre tècniques d’estudi, portar al dia els deures i planificar i estudiar els exàmens de manera profitosa. No ha de servir per a tenir un supervisor dels deures que li faci la feina quan el nen no sàpiga fer-la, sense aprendre’n de l’experiència (que és el que passa en la majoria dels casos), perquè el que fan és fomentar la dependència del professor de repàs i minvar l’autoestima i l’autonomia de l’alumne/a.
- Quan escollirem REEDUCACIÓ? En casos de trastorns de l’aprenentatge (Dislèxia, discalcúlia, TDA/H, TANV, disgrafia) o d’altres trastorns del neurodesenvolupament (TEA, TDL, ST, TGC…) , sempre, donades les especificitats de cada trastorn, que requereixen d’una preparació del professional que les dugui a terme. També en casos en què, tot i no tenir el diagnòstic de cap trastorn, perduren dificultats atencionals, impulsivitat, dificultats de relació social, conductuals, de llenguatge o de lectoescriptura. Es tracta de sessions on, partint del material escolar de cada alumne/a (ja siguin deures o llibres) per adaptar-se i aplicar allò après a la realitat de cada infant, es treballa amb una sèrie de tècniques cognitives i conductuals per a reeducar la manera de funcionar dels seus cervells per a que assoleixin una millor capacitat atencional, d’organització i planificació, anticipació de les conseqüències, les bases per al llenguatge, la lectoescriptura (consciència fonològica, correspondència grafema-fonema…) i de les matemàtiques, autocontrol, gestió de les emocions, resolució de conflictes, autoinstruccions, hàbits i tècniques d’estudi, memòria, etc… És a dir, es treballen les habilitats necessàries per a conviure i/o superar la dificultat traient el màxim rendiment a la resta d’habilitats que ja té el nen, i automatitzant processos mentals per tal de dedicar l’energia i l’esforç a allò en concret que li costa a l’infant. L’objectiu de les reeducacions és que l’infant esdevingui autònom per a segur l’escolaritat sense suport, però per a fer-ho, cal un treball de mínim un curs escolar. Les duen a terme professionals de la psicologia o la psicopedagogia especialitzats.
- Cal valorar tot el context de l’infant, ja que també necessiten el seu temps d’oci lliure, on puguin jugar, moure’s i desenvolupar els seus interessos o hobbies, que solen ser els seus punts forts i que seran els que ajudaran a mantenir la seva autoestima sana. No podem omplir les tardes fora de l’horari escolar amb activitats acadèmiques que els suposin un esforç: caldrà escoltar-los activament i observar-los per a veure si els estem estressant amb les activitats extraescolars escollides. No es tracta d’anar canviant d’extraescolar cada 2 mesos, quan ells es cansen o baixa la motivació inicial fomentada per la novetat, sinó de pensar bé com distribueixen el seu temps lliure, de manera equilibrada, en funció de les seves necessitats.
Cal tenir en compte que en tots dos casos la implicació dels pares no ha de desaparèixer. Avui dia la funció de pares és cada vegada més difícil, i per això pensem que tot allò que no formi part de les funcions bàsiques de la paternitat s’ha d’externalitzar i deixar en mans de professionals, per a poder dedicar el temps de qualitat que necessiten els nostres fills, sense les possibles fonts de conflicte i pressions externes. Però tot i que el pes del suport estigui en mans de professionals, aquests s’han de coordinar amb els pares i amb l’escola per anar tots en la mateixa línia, per aprofitar les sinèrgies i que es pugui generalitzar tot allò après en els diferents ambients on es desenvolupa l’infant. I és en aquest sentit que els pares seran necessaris: preocupant-se per l’evolució , motivant-lo pels aprenentatges, confiant en ell i mostrant-li l’orgull que senten per com és, reforçant el seu esforç i treball, acompanyant-lo i escoltant els dubtes i les pors dels seus fills, i transmetent-les al professional per a decidir estratègies de treball conjunta…
