Vam veure en l’article “És el meu fill altament sensible?” que un de cada 5 nens tenen aquest tret de personalitat. Segons Elaine Aron, això pot ser meravellós, si se sap tractar. Però també tenen un risc, la tendència a la sobresaturació i sobreactivació, a patir estrès per no poder gestionar la enorme quantitat d’estímuls que els arriben.
“Ara sabem, gràcies a varies investigacions, que aquests nens són més vulnerables als efectes d’un entorn negatiu, però també responen molt més positivament que la resta si creixen en un context familiar positiu, afectuós i respectuós”, ens diu Aron, i Zegers afegeix que “amb freqüència estan dotats d’unes dosis d’empatia, ètica i talent inusuals, i constitueixen un recurs molt valuós per a les seves famílies, però també per al món en general”
Com podem, doncs, esdevenir aquesta família positiva que necessita el nostre infant? La nostra autora de referència ens proposa 4 claus:
- Autoestima: sovint els NAS (Nens altament sensibles) es veuen molt afectats i impactats per les correccions dels adults, s’ho prenen com a missatges globals sobre la seva vàlua. Intenten normalment seguir les regles, i quan se’ls diu que han comès un error, processen en profunditat la informació per evitar tornar a cometre’l. Si se’ls critica massa, poden arribar a la conclusió que és millor suposar que estan normalment equivocats i aquí comencen les inseguretats. Ells són molt autocrítics, observen i avaluen cada situació. No solen jutjar a aquelles persones a les que perceben com necessitades d’amor i acceptació, però poden ser taxatius amb l’espècia humana en general, o amb ells mateixos i els que tenen més a prop. De fet, no solen necessitar cap tipus de crítiques, ja que ells se solen castigar prou a sí mateixos. Per tant, també caldrà preparar-los mentalment per a que interpreti correctament les situacions. Dir-li “així són les coses” incrementa la seva sensació de no encaixar en el món. Necessiten un suport extra per a desenvolupar una resposta interior, doncs la resta esperaran d’ell/a el mateix que dels no sensibles. En resum: evitar: culpabilitzar-los, ignorar les seves emocions, o encara pitjor, ridiculitzar-los o fer-los sentir febles, vulnerables o que tenen alguna cosa defectuosa. Aquí teniu el link amb més informació sobre l’autoestima. Els NAS tenen més tendència al realisme depressiu, que serà millor no contrarrestar amb comentaris exageradament positius “ets fantàstica!” “ets el millor!”, perquè no serà creïble per a ells/elles, és millor emprar un realisme positiu i verbalitzar sense fer grans festes allò que fan bé i el perquè ens agrada. Frases com: “tots ens equivoquem” “dels errors s’aprèn” o “tots tenim punts forts i punts febles” haurien de dir-se contínuament, inclòs utilitzant contes o dibuixos animats per a parlar dels errors dels protagonistes. Animar-los a vèncer les seves pors al fracàs, mostrant-los confiança, i analitzant “el pitjor que pot passar si no ho fas bé és…” que sempre relativitza les situacions. I recordem que som models d’autoestima! Parla amb orgull i admiració de la seva sensibilitat, la seva capacitat d’observació, la seva profunditat de pensament, la creativitat, intuïció, compassió… Però de manera concreta i contextualitzada, sense grandiloqüències.
- Reduir la culpabilitat: sentir remordiment per haver comès un error és sa i incita a l’acció per a solucionar-ho. Però la culpabilitat fa sentir dolent/a a la persona que la sent, sense donar opcions per a millorar la situació, sentint-se impotent. Hi ha algunes cultures, com la japonesa o la xinesa, on la culpabilitat és la base de les relacions. La cultura catòlica també ha fet sentir culpables i pecadors a moltes persones al llarg de la història. És per aquest motiu, que per posar límits a un NAS (que els necessiten igual que qualsevol altre nen) haurem de ser més subtils i orientar la seva reflexió cap a la solució. Perquè si fomentem més aquest sentiment de culpabilitat, de sentir-se malvats en tot moment, arribarà un moment que apareixerà la profecia autocomplerta i sentirà que ha de ser dolent amb els altres, apareixent comportaments hostils, violents i poc empàtics. Per altra banda, vigilem amb el modelatge: ens sentim culpables nosaltres també? No projectem les nostres esperances del que voldríem que esdevingués en el futur: parlem-ne de la manera més imparcial possible. No comparis amb altres nens: centra’t en les virtuts de cada nen. Vigilem amb les nostres exageracions, ironies, burles… Assegura’t que no se sent causant de cap conflicte familiar.
- Disciplina positiva i sensata: el desenvolupament moral del nen es realitza des del naixement amb la relació estreta amb els seus cuidadors: poc a poc van sent conscients de que les necessitats dels altres no són les seves i que de vegades entren en conflicte. Sobre els 3 anys comencen a acceptar el punt de vista del progenitor i el fan propi: s’ha de fer primer això així perquè és perillós fer-ho d’una altra manera. Les investigacions han descobert que els valors s’interioritzen millor quan el nivell d’excitació del nen està dins dels límits de la normalitat: “no cridis o despertaràs al pare” “A l’Aina li fa mal que li donis patades”. Tenen tendència a evitar el risc de critica o càstig, però també d’adonar-se del que està passant, reflexionar i inhibir el seu comportament. Sense pegar, sense culpabilitzar, sense retirar carinyo, sense aïllar. Un canvi en el to de veu serà suficient per un NAS. Primer cal calmar al nen i després decidir quina és la disciplina adequada. La prevenció és una bona estratègia: que les normes siguin clares i adequades a l’edat, recordar-les quan calgui, i pactant-les amb ell o ella sempre que sigui possible. Si té brots de desobediència o explosions sovint, potser és que li estàs exigint massa per la seva edat i temperament. Els NAS no poden expressar en veu alta tot el que pensen i observen, sinó que tendeixen a pensar primer si el seu comentari serà útil en aquell moment i per a aquella persona. Val la pena reflexionar sobre el que hagi portat a un NAS a trencar una regla: sentiment d’injustícia? Sobresaturació? I recórrer a l’humor i a les distraccions per a que respectin les normes també es positiu. Les rutines i estructura a casa els ajuden a sentir-se segurs. Necessiten una escolta atenta i empàtica, sentir-se compresos. Si creus que ha dit una mentida, jo no intentaria esbrinar la veritat i deixar-lo en evidencia, “no se si creure’m a tu o al teu tutor” . Per a que puguem confiar els uns amb els altres ,haurem de dir-nos la veritat, i se que tu dius la veritat sempre que pots. Si no pots espero que em diguis per que t’ha resultat tan difícil, si no ara, més tard”. En determinats casos, cal una reparació per part de l’infant. Cal assegurar-nos que ha entès què pot fer la propera vegada que se senti així. “Se que t’agradaria tenir totes les joguines, però com se sentiria el teu amic? Com creus que podem aconseguir que els dos estigueu contents?”. Si has de posar conseqüències, que siguin breus i suaus, i relacionades amb el comportament, i sabent que incrementarem l’ansietat del nen. Posteriorment, parleu del que ha passat i del que podeu fer la propera vegada. Sobretot, no amenacis amb coses que no compliràs. Assegura’t que sap el que s’espera d’ell. No deixis que el teu NAS utilitzi la seva sensibilitat per a manipular als altres.
- Aprendre a parlar de la sensibilitat: Us preguntareu si és sa parlar-ne amb ell del seu tret de personalitat, per si es poden sentir diferents. Però tot NAS s’adona de que és diferent. El que cal és donar-li una visió positiva del tema, ja que de les coses que no parlem amb els nostres fills, correm el risc que ells se’n facin una idea equivocada. Caldrà adaptar el llenguatge a l’edat del nen, i potser iniciar la conversa explicant-li les característiques que comparteixes amb ell. Deixa-li clar que no és l’única persona altament sensible, que tots tenim uns quants trets de temperament que predominen sobre els altres. És important que quan sorgeixi algun problema en relació al tret, et centris en la solució, no en el tret en sí. “podríem haver portat un jersei” en lloc de “ com que el fret t’afecta tant, en ser altament sensible..”. Si es queixa de ser massa sensible, recorda-li l’exemple de quan aquest tret li va suposar una avantatja. Deixa-li clar les maneres que creus que pot canviar i quines altres et sembla menys probable que canviï. Identifica persones altament sensibles que el teu fill conegui i admiri. Si ell/ella hi està d’acord, serà també important parlar del tret amb els altres (professors, familiars…), però cal valorar quant de temps tens per a l’explicació i fins a quin punt aquella persona té la mentalitat oberta o podria distorsionar la informació i donar-la a la persona equivocada? Abans de treure el tema, sondeja i escolta les seves opinions i creences sobre les personalitats dels nens i sobre el teu en particular. Pots tenir preparada una frase, pactada amb el teu fill: “t’he de dir que el meu fill pertany al 15-20% de persones que neixen amb un sistema nerviós molt sensible. Són persones que s’adonen de tots els detalls, però que se sobresaturen amb facilitat quan hi ha massa estímuls”. Prepara’t per les frases d’altres pares:
- El teu fill és molt tímid: jo diria que més aviat és observador, d’aquí a uns minuts ja veuràs com interacciona amb tots.
- El teu fill és massa sensible: Doncs a mi m’encanta que sigui sensible, hi ha alguna cosa en concret del que fa que pugui ser un problema per tu?
- Què li passa? A tots els nens els agrada….: Per gustos els colors.
- Tots els nens són especials, el teu no hauria de rebre un tracte diferent: les necessitats educatives de cada nen són diferents, si l’objectiu de l’escola és que tots els nens aprenguin i es desenvolupin com a persones, cal saber què necessita cadascú.
- Si optes per no dir res quan algú diu algun comentari imprecís o despectiu sobre la sensibilitat, assegurat d’explicar-li al teu fill per què no t’has pronunciat.
- Prevenció i Anticipació: per a que l’infant aprengui a anticipar-se i a preparar-se per les situacions que el poden fer reaccionar, cal que des de ben petit fem prevenció i ens anticipem als possibles problemes. No podem fer-los créixer en bombolles protectores, però tampoc podem sobreexposar-los a aquelles situacions que els fan sentir malament. Més val anar fent progressivament. Si sabem que les textures li produeixen rebuig, anem exposant-lo progressivament a textures diferents: gespa, sorra, plastilina casera, pintura amb les mans, pintura amb el cos, etc… Si volem poder-lo portar a espais molt concorreguts, amb molta gent o molt soroll, podem aproximar-nos a les festes poc a poc: primer mirar la situació des de lluny, i anar acostant-nos-hi fins que un dia puguem estar en el centre de la festivitat una estoneta. Els materials sensorials, en aquest sentit, ens poden ajudar moltíssim: auriculars que redueixen el soroll, ulleres de sol, armilles de pressió, bandes elàstiques per moure els peus a les cadires, fidgets relaxants, aromateràpia, estimulació visual amb taules de llum o ítems il·luminadors (làmpades, palmeres, projectors…).
Articles relacionats:
- Com potenciar l’autoestima dels fills
- És al meu fill altament sensible?
