Els infants NO són adults en miniatura.
De vegades els adults esperem que els infants es comportin com ho faríem nosaltres però a petita escala. D’altres, recordem una infància pròpia que no és molt realista, ja que ha passat pel filtre nostre i de tots els adults de l’època que ens explicaven la seva interpretació dels fets.
Els infants NECESSITEN el joc per desenvolupar-se. Es tracta d’una necessitat bàsica, inclosa en el manifest dels Drets dels Infants.
Però per què és tan important el joc en la infància? Doncs per què els infants no aprenen escoltant-te, poden aprendre certes coses imitant-te, però la gran majoria de coses les aprenen per experimentació, per assaig i error, equivocant-se i aprenent de l’equivocació. El joc, per tant, els permet practicar totes les habilitats necessàries per anar evolucionant (i en són moltes) sense comportar cap risc o conseqüència negativa pel fet d’equivocar-se.
Això vol dir que els nens s’han de passar tota la infància jugant? Està clar que no, però que si els jocs que poséssim a l’abast dels infants estiguessin ben pensats i eliminéssim les pantalles fins a determinada edat (més avançada del que la majoria creu), l’evolució i els aprenentatges de la majoria de nens seria igual o millor que la d’aquells que van a l’escola a “aprendre de lletres”. De fet, no m’estic inventant res, cada vegada hi ha més escoles lliures, escoles que aprenen, escoles Montessori… que es basen en aquest concepte. El nen pren responsabilitat des de molt petit del seu propi aprenentatge, i l’adult l’acompanya observant-lo i presentant-li materials adaptats al seu ritme i interessos, de manera individualitzada, traient el màxim suc a cada instant de joc.
Neurològicament parlant, sabem que la motivació és un potenciador de l’atenció, que el nucli accumbens (del plaer de fer coses que ens agraden) i el sistema SARA (de l’atenció i la vigília) estan íntimament relacionats, de manera que quan s’activa el primer, immediatament el segon també. A tots ens ha passat que hem après conceptes més fàcilment i profunda d’aquelles matèries que ens agradaven o que ens interessaven, que no pas en aquells cursos avorridíssims que ens hem vist forçats a fer. De fet: hem retingut alguna cosa a llarg terme en aquests segons?
El joc és, doncs, el material base de tot aprenentatge, el canal d’expressió dels infants. Només amb el joc s’aprèn al ritme que cada infant necessita. I és una llàstima que encara avui en dia alguns adults considerin el joc infantil com una pèrdua de temps, com una “tonteria”.
Si volem nens que sàpiguen cooperar, treballar en equip, que tinguin valors, que siguin responsables i s’esforcin, que tinguin iniciativa i no es deixin portar pel que diuen els altres, que tinguin criteri, que sàpiguen a quines fonts anar a buscar la informació que necessiten, que sàpiguen adaptar-se als vertiginosos canvis que la societat fa i farà, que siguin flexibles i creatius, que sàpiguen gestionar les seves emocions i tinguin empatia, que sàpiguen comunicar i liderar quan calgui, etc… No podem esperar que una classe de 25-30 alumnes amb un sol professor que escriu a la pissarra i posa els mateixos exercicis del llibre per a tots, doni resposta i ensenyi aquestes habilitats. Cal introduir elements lúdics ben preparats, motivadors, que proposin reptes i facin pensar, a les aules. I per aquest motiu, d’entre les metodologies innovadores, s’està introduint la gamificació.
Les escoles no només ajuden a l’aprenentatge significatiu dels infants, també i sobretot eduquen. I encara que no ho volguessin, ho farien, perquè en qualsevol interacció amb un infant ja estem educant. Però no poden fer aquesta tasca soles, necessiten pares implicats que dediquin temps als seus infants.
Sí, ja sé, ser pare avui en dia és força complicat: els pares tenim moltes més pressions que abans, la societat ens exigeix molt i alhora ens deixa molt sols. La tribu ja no educa com abans, cadascú mira pels seus, som més individualistes i consumistes, exigim la immediatesa de l’acompliment dels nostres desitjos, i com que hi ha milions de mirades diferents cap a la infància, tampoc volem que els altres eduquin als nostres fills. Ja ho fem nosaltres, i ho volem fer perfecte. Qui ens posa la pressió: la societat o nosaltres? Potser ens retroalimentem?
I en aquest context, apareixen grups de pares conscients, que es preocupen pels seus i pels altres, que miren pel planeta, pels animals, implicats amb la comunitat alhora que amb la seva família. Són famílies que coeduquen, que dediquen les tardes als seus infants, que parlen amb ells en assamblees familiars, que els deixen el seu espai i el seu temps per a participar, per aprendre, sense exigir-los actuar com adults en miniatura. Aquestes famílies, cuiden molt els jocs, les joguines i els materials que entren a casa, s’asseuen a terra i juguen junts, respectant els ritmes de cadascun, amb una mirada positiva i possibilitadora, amb expectatives positives i molt d’amor.
L’ABJ (aprenentatge basat en el joc) ofereix a tots els membres d’aquestes famílies una experiència educativa significativa i profunda que respon a les necessitats de grans i petits. Serà funció dels pares posar a l’abast dels petits aquells materials i jocs que responguin als seus interessos i potenciïn els seus aprenentatges en funció del punt en el que estan. Un mateix joc, però, pot servir per a objectius molt diferents, modificant les normes o les característiques d’aquest. Per tant, pot anar sortint de l’armari en diferents moments evolutius de l’infant, responent a diferents necessitats i objectius d’aprenentatge.
Hem de tenir en compte, però, que el desenvolupament no és lineal, i que cada infant té el seu ritme, el qual s’ha de respectar. Un infant pot necessitar jugar amb puzzles durant mesos, i de cop, ja no li interessen o ja no li suposen cap repte. Anys més tard, pot tornar als puzzles per calmar-se que ha rebut emocions fortes o impactants. El joc simbòlic n’és un altre exemple, ja que des dels 2 anys, els infants hi recorren en diversos moments, observant-se una evolució molt significativa d’aquest, enriquint les seves històries gràcies a les experiències de vida que van tenint.
Animo, doncs, a totes les famílies a donar un espai central al joc, a observar els seus infants, mirar què els interessa, pensar a quantes hores de pantalles estan exposats i si es poden substituir per hores de contacte amb la natura o de joc compartit, pensar si podem enriquir els materials, jocs i joguines que tenim a casa per a fomentar un desenvolupament sa i harmònic i, sobretot, a parlar molt amb ells i gaudir d’un temps de qualitat setmanal conjunt.
Articles relacionats:
