Al 2015 la paraula més cercada en el Google pels espanyols va ser “felicitat”. En els darrers anys, han proliferat a les llibreries milers de llibres d’autoajuda que prometen, en pocs passos, aconseguir la tan anhelada fita.
La societat preCOVID, no havent de preocupar-se per la supervivència ni per les necessitats bàsiques i acostumada a un cert nivell de benestar, consumisme, de les presses i el narcissisme de les xarxes socials, s’ha vist abocada a intentar arribar a una quimera (la felicitat) de manera fàcil i ràpida. Se’ns ha venut que la felicitat és un estat al que quan s’hi arriba, el benestar és perpetu, com una mena de cel per les persones religioses. Però aquesta imposició sobre la necessitat d’ésser feliços ja està provocant problemes colaterals. Les ànsies per a assolir una vida feliç acaba generant angoixa i ansietat irracionals que ens porten a estar en una mena d’estat constant d’insatisfacció amb els models de vida que escollim.
La situació encara es complica més quan el que cerquem i volem desesperadament és la felicitat dels nostres fills. Amb una mitjana de 1,5 fills per parella, ells esdevenen el nostre bé més preuat i nosaltres esdevenim, sense adonar-nos, pares helicòpter o pares drons, que amb el comandament a distància, volem controlar tot allò que pot impedir la malentesa “felicitat” del nen o nena. I, enlloc d’educar els fills per entrenar-los per la vida, com diu la Cristina Gutiérrez*, aquests pares pretenen que la vida s’adapti a tot allò que desitgen els seus fills. I s’enfaden amb els mestres, amb els altres pares, inclòs amb els seus propis pares, en una mena de sentiment de “pares-coratge” o “por mi hija, mato” totalment irracional, abocant a tota la família cap al malestar continuat. Perquè senyors, el món no s’aturarà a reverenciar el seu fill. La vida, la natura, el món, la societat…. tenen els seus ritmes i els seus tempos, avancen o no amb l’aportació, gota a gota, de les mirades de tots nosaltres. I darrerament els canvis se succeeixen a molta velocitat, i ja deixen d’haver seguretats i certeses, ja no hi ha coses immutables ni estables en el temps, i la vida esdevé més incerta i els pares més desorientats a l’hora d’educar. I llavors ens trobem pares que posen denuncies a tots els adults que envolten als seus fills perquè cometen errors i negligències, segons el seu punt de vista. I llavors ens trobem mestres que comencen a tenir por de dir el que està passant a l’escola amb el seu fill als pares, no sigui que s’enfadin per no ser exactament el que els pares volen.
Però plantegem-nos: què és la felicitat? és un estat? És una emoció? Un sentiment? Un humor? Realment, la felicitat només depèn de tu?.
I plantegem-nos també: és funció dels pares servir la felicitat en safata als fills? Quin és el llegat que volem deixar als nostres fills? Què passarà quan no hi siguem?
Els models de paternitat han passat en 2 generacions d’un autoritarisme totalitari al laissez-faire-per-a-que-l’infant-no-es-frustri que provoca fills tirans, amb baixa autoestima i totalment desorientats. En nom de la seva felicitat, alguns pares s’han posat a llegir llibres d’educació parental i han confós el respecte cap a l’infant amb el fet de posar-lo en el centre de les mirades de tota la família, anticipant-se a les seves necessitats i no deixant que pateixi ferides (físiques ni emocionals). Pares que porten les motxilles dels seus petits en sortir de l’escola, no sigui que els faci mal l’esquena, pares que van a parlar amb la mestra quan l’infant els explica que aquesta els ha cridat, pares que demanen veure l’inspector perquè creuen que si els altres nens no volen jugar amb el seu fill, l’inspector ha de forçar a l’escola a activar el protocol de bullying. Alguns pares, fins i tot, es van comprar un monitor d’apnees per a controlar que el seu bebe respirava bé per les nits, i això que dormia al seu llit de matrimoni! Nens de primària que només mengen espaguetis i pollastre, que perceben aquesta por dels pares de decebre’ls i se n’acaben aprofitant inconscientment, o que desenvolupen una baixa autoestima perquè no es veuen capaços de fer les coses sols, ja que els seus pares se solen anticipar al que necessiten, enviant-los el missatge “deixa’m, ja ho faig jo, que tu no pots”, o bé “ets feble, ets fràgil, algú t’ha de defensar”.
Són pares que no són tan diferents de tu o de mi, que han llegit molts llibres d’educació, que volen ser pares perfectes, i tenen por de cometre errors. Alguns d’ells també volen fills perfectes, i els apunten a totes les extraescolars que ells consideren que són bones per assegurar-los un bon futur (música, anglès, escacs…) sense preguntar als nens si volen fer-les, o el que és pitjor: convencent-los de que allò és el que realment volen. Quina pressió que senten aquests fills! Fixeu-vos, què deuen pensar? “He de ser perfecte per fer feliços als meus pares. Sinó, les seves pitjors pors es faran realitat”. Quina situació… Hem de ser nosaltres, els pares, els qui controlem les nostres pors perquè no siguin elles les que acabin educant els nostres fills.
Com podem saber si som un d’aquests pares? L’autoobservació i la reflexió amb esperit crític és important. Ens sentim culpables massa sovint? Estem preocupats i pensar en els fills ens treu hores de son? Necessitem saber què estan fent a cada moment? A la base de la preocupació i a la base de la culpabilitat hi ha la por com a emoció. I recordem que la por ens bloqueja de vegades i d’altres ens fa fer la pitjor interpretació possible i anticipar la pitjor possibilitat. Analitzem les nostres creences sobre com han de ser uns bons pares i com han de ser els fills, són molt rígides? Critiquem els que no són com nosaltres? Confiem en els nostres fills?
Quan veiem nens que no han après a tolerar la frustració perquè no se’ls ha permès experimentar-la prou com per aprendre a gestionar-la, podem intuir que darrere hi ha pares que no suporten veure plorar el seu fill i fan el que sigui per evitar-ho. I Totes les emocions són importants, naturals i sanes, tal i com ens diu la Mar Romera*, i les hem d’experimentar totes, com més millor i com abans millor, per què per aprendre a gestionar-les calen anys d’entrenament. Perquè tant a La Granja de la Cristina Gutiérrez, com als centres educatius on he estat treballant els darrers 15 anys, cada vegada ens trobem més adolescents individualistes, tirans i immediatistes, que més tard esdevenen adults susceptibles, a qui tot els afecta o els molesta i ja no confien en ningú, ni en els seus pares.
Com en tot, en la moderació està la clau…
Com deia Aristòtil, en el terme mig està la virtut. Allò que els catalans sabem que està entre el seny i la rauxa, entre la raó i l’emoció, entre l’abundància i la parquedat. Com diu Jose Carlos Ruiz al seu llibre “De Plató a Batman” (2017), “si aconseguim que els nostres fills sàpiguen estar en el món que els envolta, haurem aconseguit educar a persones no només equilibrades, sinó que, molt probablement, seran capaços d’assolir una felicitat molt més arrelada i difícil de pertorbar que els milions d’objectius superficials i banals amb els que diàriament ens inunden des del món de les pantalles, del consum i de l’èxit fàcil i immediat”.
La funció de la paternitat, doncs, és preparar als fills per adaptar-se al món que els envolta. I aquest món no estarà fet a la seva mida ni a la nostra. Més val que els ensenyem a observar-lo, a escollir les batalles, a lluitar pel que volen i cedir quan calgui, a experimentar sense por, a equivocar-se, a demanar perdó, a ser justos, a preocupar-se pels altres, a tenir empatia… Més val que tinguem clars quins valors volem transmetre’ls. Aquells que els permetin transitar per la vida de la manera més equilibrada possible, de manera que siguin elements que sumin, que aportin a la societat del demà. Podem llegir més informació a l’article sobre sobreprotecció.
És obvi que tots els pares volem que els nostres fills siguin feliços, però per ser-ho, se n’ha d’aprendre, i per això cal identificar què és la felicitat. La felicitat no és l’alegria d’un moment donat, ni l’emoció d’una experiència determinada, sinó que cal projectar una idea de felicitat en els nostres fills que siguin capaços de valorar-la en la seva justa mesura. Una felicitat estable, que no es pugui desmoronar amb facilitat quan les coses es tornen una mica complicades.
Quan des del centre diem que cal entrenar els nostres fills, és per què creiem que amb les experiències és com aprendran a desenvolupar-se com a persones, no amb els sermons. Com a pares, hem de fer de guies i intentar oferir-los el màxim nombre d’experiències diverses. Per aprendre a tolerar la frustració, has d’enfrontar-te a moltes situacions que et provoquin aquesta emoció, tenir uns models de gestió de la frustració adequats, i que t’ajudin a adonar-te’n quan la gestiones bé, per auto-reforçcar-te positivament. Doncs per a ser feliços, l’entrenament passa pel mateix: ajudar-los a observar i a adonar-se’n i entendre per què és necessari “saber estar” en cada situació: saber divertir-se quan podem divertir-nos, saber concentrar-nos quan cal concentrar-nos, saber empatitzar amb les circumstàncies que ens envolten quan toca. Es tracta d’un acompanyament en el desenvolupament moral dels nostres fills i filles, oferir-los oportunitats per a reflexionar i desenvolupar un pensament crític. Amb quina eina? La comunicació i la observació, per entendre’ls i acceptar-los com són, no per jutjar-los.
Com diu la Cristina Gutiérrez *, educar requereix dedicació, perseverança, paciència, molta energia i una força, una seguretat i una intel·ligència d’exactament les mateixes proporcions que les de la vostra prole (o si voleu, una mica més, però menys, mai!). El fet de viure sobreocupats, estressats i accelerats no ajuda a tenir una visió global, a construir estratègies a llarg termini.
Articles relacionats:
